LES NOSTRES PROSES DE SANT JORDI 2020.


Tot i el confinament hem escrit proses i poesies.....som la classe de 5è.

Proses.

    Sant Jordi  2020.

    5è Confinats.

 

UNA VIDA ESCRITA   

 

El meu naixement va ser a les fosques, igual que els dels meus onze germans i germanes de tan sols uns minuts de vida.

Vaig buscar el pit de la meva mare a les palpentes per l’olfacte, perquè encara no havia obert els ulls. Tampoc hi podia sentir, però els meus germans i germanes se’m havien avançat i em vaig haver d’esperar. Després em vaig adormir.

Espereu, abans d’explicar-vos tota la meva vida, em presentaré.

No tinc nom perquè als jerbus no ens posen nom. Sou  vosaltres els humans els que ens poseu un nom com per exemple “Estrellita” o “Jerry”. Per cert, sóc una femella i estic tancada en una vitrina amb la meva mare i els meus germans i germanes. Aquesta vitrina està dins d’una botiga d’animals on hi ha peixos, periquitos… també engabiats com jo. Quan jo vaig néixer, junt amb els meus germans i germanes, la botiga era tancada i era totalment a les fosques, però jo no ho veia, perquè els jerbus triguen una o dues setmanes a poder veure-hi  i escoltar.

Al matí, quan era molt d’hora, vaig olorar una olor diferent a la que havia olorat durant tota aquella nit, era una bona olor, però jo la vaig ignorar. Van anar passant els dies, prenia llet de la meva mare, dormia, creixia molt ràpid i cada cop hi veia i escoltava millor. Ja no era una cria recent nascuda. Al cap de dues setmanes, ja hi veia i escoltava amb tota la claredat.

Aleshores va ser quan em vaig adonar d’on estava tancada. També em vaig adonar dels animals que tenia al meu voltant, del meu entorn i del que era el que desprenia la olor que vaig olorar aquell matí per primera vegada. L’olor era d’un home, el dependent de la botiga d’animals(es deia Roberto). Aquell mateix dia, mentre dormia, vaig notar l’olor del dependent cada cop més forta, em vaig imaginar que s’estava apropant, tenia raó, el dependent s’estava apropant aleshores em vaig despertar. Em vaig adonar que ja no hi havien els onze germans i germanes, només en quedaven tres. De sobte vaig notar que alguna cosa m’intentava agafar per darrera. Jo vaig començar a córrer molt espantada, però al final una mà em va agafar. Era el dependent qui m’havia agafat. Vaig intentar lluitar per alliberar-me, però ho vaig deixar córrer perquè estava molt amunt i si saltava, em podia fer molt de mal i també perquè era inútil que el mossegués perquè duia uns guants molt  gruixuts que no podia travessar amb les meves dentetes de rosegador.

El dependent va entrar dins d’una habitació molt il·luminada i plena d’instruments clínics, bàscules per pesar al animals de la botiga … De cop, el dependent em va posar una espècie de got al morro, era una mascara d’anestèsia. De sobte em va venir una son tremenda i al cap de quatre segons ja m’havia clapat. Ja adormida, em van fer moltes probes, jo no en recordo cap, però suposo que em van pesar i coses d’aquest tipus.

Primer vaig obrir un ull i després l’altre, ja tornava a estar a la vitrina, però ja no era la mateixa vitrina. Ja no hi havia la meva mare, però sí que hi havien els meus germans i germanes que havien desaparegut mentre dormia a l’altra vitrina, faltaven els que encara seguien a dins de la vitrina d’abans. També hi havien altres jerbus que no coneixia de res. Ara ja sabia perquè havien desaparegut els vuit germans i germanes mentre jo dormia, els havien agafat, els havien adormit, els havien fet les proves i els havien posat a dins de la vitrina, però és clar, ja no era la mateixa vitrina d’abans, els hi havien fet el mateix que a mi. Al cap d’una estona, van anar arribant els tres germans i germanes que faltaven. Jo, des del el vidre de la nostra vitrina, podia veure la vitrina on hi havia la meva mare. Al cap d’una estona, la mare es va quedar immòbil, era morta. Un nen que passejava per la botiga d’animals, va veure a la meva mare com estava ajaguda i immòbil, el nen va marxar. Quan va tornar, estava amb els seus pares i el dependent. Ell va agafar la mare amb molta cura, va parlar amb el nen i els seus pares i es va emportar la meva mare. Jo em vaig quedar mirant la vitrina de la meva mare, buida.

Van anar passant els dies i de tant en tant, el dependent agafava a un del meus germans o a un dels jerbus que no coneixia i els posava a una capsa de cartró, el dependent donava la capsa a un nen, a un senyor o a una senyora i el nen el senyor o la senyora se l’ emportava. Un dia em va tocar a mi, tot va anar tot molt ràpid, però per a mi va ser horrorós. Tot va anar així:

Vaig sentir les campanes que pengen del sostre xocar contra la porta. Van entrar un home i dues dones. Així que van entrar, van anar directe cap el taulell de recepció del dependent, van parlar amb el dependent i es van apropar a la nostra vitrina. El dependent em va agafar i em va posar dins d’una capsa de cartró. Tot es movia i estava bastant fosc, només hi havia unes escletxes de llum. De sobte tot es va quedar quiet, només sentia sorolls, veus i música. Després vaig sentir el soroll d’un motor durant molta estona i tot es va començar a moure un altre cop, mentrestant, jo pensava que potser em podria alliberar fent un forat al cartró de la capsa, així que vaig començar a gratar i rosegar el cartró. Ja quasi havia aconseguit fer un forat al cartró i alliberar-me, quan de sobte, el moviment es va aturar i vaig deixar de sentir el motor del cotxe. Ens havíem aturat, però jo vaig seguir gratant i rosegant el cartró per aconseguir alliberar-me. Van tornar a agafar la capsa i tot es va començar a moure un altre cop. Quan ja quasi veia el què hi havia fora de la capsa, la capsa es va obrir i em van fer mal els ulls al mirar la llum perquè ja m’havia acostumat a la foscor de la capsa. Mentre m’acostumava a la llum un altre cop, em van agafar i em van posar a dintre d’una gàbia. Aquella gàbia era molt millor que la capsa i que la vitrina de quan estava a la botiga d’animals, aquella gàbia tenia una rodeta per córrer, també tenia una rampa per pujar a un pis elevat amb una mena de caseta semblant a un iglú. Tenia un abeurador per beure aigua, un recipient per el menjar ple i al terra hi havia una mena de serradures perquè el terra fos molt tou i no estigués caminant per un terra de plàstic relliscós.

Al meu davant, hi havia el mateix home que havia entrat a la botiga d’animals amb les dues dones. Després, va aparèixer una de les dones que acompanyava  al home a la botiga d’animals i un nen d’uns sis anys aproximadament. El nen tenia els ulls tapats amb un mocador i anava guiat per la dona. Després, el nen i l’home van començar a parlar. Quan van parar de parlar el nen es va treure el mocador que li tapava els ulls. Quan el nen em va veure, va fer una cara de sorpresa i felicitat. Després va fer  una abraçada a l’ home i a la dona. Jo vaig pensar que devien ser els seus pares. Resultava que havia sigut el regal d’aniversari del nen i que ara era la seva mascota. Després, el pare del nen va agafar la gàbia on jo estava tancada i la va traslladar a una altra habitació molt més il·luminada. Després, els pares del nen van marxar de l’habitació, només el nen es va quedar amb mi fent-me companyia i mirant-me amb una cara de felicitat com si se li hagués fet un somni realitat. El nen em parlava i sempre feia la mateixa cara de content. Al cap d’una estona, va sonar un timbre molt fort que em va espantar molt, el nen també es va espantar una mica, es va girar i va parlar amb el seu pare. Uns minuts després, va sonar un altre timbre que feia un so diferent al d’abans. Quan el nen va sentir el timbre, va cridar alguna cosa, se’n va anar i em va deixar sola. Mentre jo estava sola, vaig sentir de fons la veu del nen, la veu dels seus pares i unes altres veus que no havia sentit mai que xerraven. Quan el nen va tornar, anava acompanyat d’una senyora gran que duia ulleres i d’un senyor també gran que també duia ulleres, el nen els va dir alguna cosa i ells el van contestar, jo vaig pensar que devien ser els seus avis. A mida que anava passant el temps, anava sonant el timbre i anaven arribant més persones. Quan es va començar a fer fosc, la gent que havia vingut a casa va anar marxant, fins que el nen es va quedar sol amb els seus pares. Quan es va començar a fer de nit i totes les llums es van anar apagant, jo vaig posar activa perquè els jerbus són animals nocturns, així que em vaig posar a amuntegar palla per aconseguir fer-me una mena de llit. Vaig estar explorant la gàbia i vaig descobrir que m’agradava rosegar la rodeta de córrer i que m’havien posat un cartró de rotllo de paper de vàter que anava genial per passar-hi per dintre. Al cap d’una estona, em vaig adormir una mica.

Dormir en aquest nou espai va ser tota una nova experiència, perquè era el primer cop que dormia sola. Tot i així no estava espantada perquè semblava que no em volien fer mal i el nen m’havia caigut bé. Ens podíem fer amics i tot!

Quan em vaig despertar, encara no hi havia gaire llum ni gaire moviment, al cap d’una estona, el nen i els seus pares van aparèixer el nen em va mirar i em va dir alguna cosa. Aquells dies em van passar molt ràpid, de tant en tant menjava i bevia aigua, dormia, el nen anava apareixent de tant en tant i em parlava, així van passar un parell de dies. Just al matí del quart dia, quan em vaig despertar d’un descans em vaig començar a trobar una mica malament, a mida que passaven el minuts m’anava quedant quieta. Quan va venir el nen a fer-me una visita i em va veure estirada al terra va posar una cara de tristesa i preocupació i en lloc de parlar-me va callar i va marxar de l’habitació. Al cap de res el nen va tornar amb la seva mare, ella també va fer una cara de tristesa i preocupació i es van posar a parlar molt fluixet. Després em van deixar sola a l’habitació. A cada segon que passava, jo em trobava pitjor. M’estava morint. Al cap d’una estona, el nen i la seva mare van tornar. Jo estava esgotada i no sabia l’estona que aguantaria. Quan ja estava més morta que viva vaig veure una cosa que encara no havia vist mai, també va ser l’última cosa que vaig veure, dels ulls del nen va caure una llàgrima, després vaig morir.

Jo estava trista. Estava trista perquè havia deixat el nen trist.  Estava trista perquè el nen s’havia quedat sense mi, tot i que estava segura que el nen mai s’oblidaria de mi i que sempre em portaria al seu cor. En canvi, jo, no estava trista per haver mort, total, morir és part de la vida.

 

Pseudònim: Prismalo (Miquel Borràs)

 

 

                           EL SECRET

La classe de 5è-A és molt xula. Tots som molt bons amics i ens portem la mar de bé. Més ben dit, ens portàvem molt bé, fins llavors…

Tot va començar el dilluns passat. Estàvem molt neguitosos, havíem de fer un projecte que indicaria si aprovàvem o no el tercer trimestre. Però de cop i volta, la meva amiga Alba va trobar  una nota molt inesperada al seu calaix:

ETS TAN RUCA, QUE T’ASSEMBLES A UN ASE

Això és el que hi deia.  Tothom va callar, tothom excepte el Riki, que no parava de riure. És l’únic nen de la classe que es burla de la gent i ha repetit curs. La mestra va demanar un moment d’atenció:

– Qui ha estat el graciós o la graciosa que ha deixat aquesta nota al calaix de l’Alba?- Ningú va dir res- Doncs com no surti o no vingui avui al migdia a la meva aula, i després m’assebenti de qui és, li espera el càstig de la seva vida!

Llavors, el Pol va aixecar la mà. Per un moment vaig pensar que el meu millor amic havia posat aquella nota a la motxilla de l’Alba! Tots el vam mirar amb cara molt sèria.

-No, no, jo no ho he fet. Només volia dir que tenim sospitosos… -es va girar i tot mirant-lo va dir-El Riki.

Però vam parlar amb ell, i, sorprenentment,  ens va prometre, que ell no ho havia fet.

Vam anar a dinar. Faltava poc per pujar a la classe. Un cop allà, l’Ignasi va obrir el llibre que estava llegint, i va veure que en una de les pàgines hi posava…Millor que no ho digui, perquè aquella vegada hi deia unes coses…

Va passar un dia, i després de dinar, un altre cop, la Júlia va treure un paperet de la butxaca de la seva jaqueta. Hi deia:

LA JÚLIA NO SAP FER MATEMÀTIQUES

Es va enfadar molt. Llavors, l’Elena també va trobar una carta. Vaig començar a prendre notes amb l’Ot:

– T’has  fixat que les notes sempre apareixen a la tarda, després del menjador i el pati del migdia? El culpable deixa totes les cartes en aquell moment, per tant, hem de descartar els nens que van a dinar a casa.  Llavors resten quinze nens. Si no ens comptem a nosaltres dos, i al Riki, estem parlant de dotze sospitosos.

– Però l’Alba, va trobar la seva carta al matí -va dir l’Ot

– Perquè potser el culpable tenia pensat començar a escriure cartes el divendres passat-vaig dir-però si bé recordes, l’Alba no va venir a l’escola.

Al dia següent, l’Ot i jo, vam estar vigilant el pati. L’Alba estava dibuixant, l’Elena jugant a futbol, l’Ignasi llegint, el Riki, castigat (com sempre), el Pol menjant i la Júlia asseguda en un banc: s’havia fet mal a la mà.

 

Van passar 15 minuts i vam tornar a la classe. Aquell dia la vam trobar l’Ot i jo, la carta. Però era estrany, perquè les cartes estaven escrites en ordinador… Vaig reflexionar una mica. Jo ja sabia qui era el culpable. Però vaig voler esperar un dia més, per assegurar-me si era qui realment  pensava que era.

Va passar un dia i l’Olga va trobar una carta. Vam dir-li a la professora que, tant l’Ot com jo, ja haviem esbrinat qui era el culpable.

-Escolteu tots,-va dir la professora-la Gemma  us ha de dir una cosa…

Sí, així em dic. M’he oblidat de dir-ho al principi de la historia. L’Ot va venir amb mi. I vaig començar…

-Per saber qui havia estat el, o la, culpable que havia posat totes aquestes cartes tan desagradables, vam observar que, tret de l’Alba, totes les cartes apareixen quan tornàvem de dinar.

-Per tant -va continuar l’Ot- vam descartar els nens i nenes que anaven a dinar a casa…

-Però la carta de l’Alba va aparèixer al matí.-Ens va interrompre el Pol.

-A nosaltres això ens va fer dubtar també -va continuar l’Ot- però vam pensar que hi havia la possibilitat de que el culpable hagués volgut començar el divendres passat.

-Ara mateix estic en posició per declarar qui és el culpable-vaig dir. Es va fer un silenci molt llarg a l’aula.

-És la Júlia.

Tothom es va quedar bocabadat, fent una gran Oh amb la boca. La Júlia no posava cara de molt contenta. L’Ot va continuar:

-Ahir, us vam estar observant i vam veure que la Júlia tenia el braç enguixat. Justament, aquell dia van començar les cartes amb impressora. I casualment, ella tenia classe d’informàtica.

-Però -em vaig avançar – ella també es va fer una carta per dissimular. Hi ha una raó perquè ho fessis, sino tu mai faries una cosa així.

-Sempre que vinc a parlar amb vosaltres, en arribar, canvieu de tema.-va dir la Júlia que ja estava a punt de plorar- Em sentia molt incòmoda.

-Júlia…-va dir l’ Elena, que ens va mirar de reüll mentre nosaltres li fèiem que sí amb el cap-t’estàvem preparant una festa sorpresa de comiat per què te’n vas de l’escola.

I, de fet, aquella va ser la millor festa del món. I així acaba la nostra història.

 

 

Pseudònim: El fons del cor

(Irati.B)

PROSA: EN  TOM I EL SEU PETIT CANVI

Hi havia un vegada un nen que es deia Tom .Li agradava vestir-se com una noia. Un dia en Tom li va preguntar al seu pare:- Com puc fer perquè no  es riguin de mi pare si em vesteixo de noia ? I el seu pare li va respondre :- No tothom té bon gust fill. i es van posar a riure els dos.

 

L’endemà el Tom es va decidir per anar vestit a l’escola com a ell mes li agradava , amb una faldilla. Quan va entrar a l’escola tothom es va aturar al passadís central mirant-lo però des del final del passadís just davant la porta de la seva classe de 6é hi havia la Martina i el Pep, els seus dos millors amics, que quan el van veure van correr a abraçar lo , ells ja sabien que al Tom li agradava vestir-se amb faldilles, ho feia sempre que jugaven amb ell a casa, però ara també s’havia decidit a fer-ho per anar a l’escola. Des d’aquell dia el Tom sempre mes va anar vestit com a ell li venia de gust, sense pensar que amb el seu petit canvi seria exemple per molta gent.

Pseudònim: Newhouse.  (Eros C)

 

El Replà

En una ciutat petita no gaire lluny d’aquí, hi havia un edifici normal i corrent, gris i trist. A l’edifici hi vivien tres famílies molt amigues. Es coneixien des de que els germans més grans tenien 6 mesos. Es van conèixer a la llar d’infants on van fer-se amics de seguida. Anaven al parc junts, jugaven, corrien, menjaven, dormien…quasi bé tot ho feien junts. Dues d’aquestes famílies tenien pares o mares  francesos i franceses, i l’altre família tenien un pare i una mare argentins.

Un bon dia els tres germans grans estaven parlant al replà perquè era l’aniversari de la Clàudia, quan de cop l’Antoine es va arepenjar en una paret i va caure es va obrir una porta vella i rovellada que feia una mica de por però els tres van agafar unes llanternes i van començar a baixar unes escales. Davant de tot hi havia la Clàudia, que era la més valenta de tots després hi havia l’Antoine, que era el més poruc de tots i per acabar  hi havia la violeta que era un intermedi, no era ni molt valenta ni molt poruga. Cada cop estaven més cansats perquè eren moltes escales i no veien el final. Al cap d’un quart d’hora baixant escales van veure una llum quan van arribar-hi van anar a parar a una sala amplia i freda amb una font al mig molt maca i amb llums. Es van quedar parats no s’hi imaginaven que existia aquesta sala al edifici on vivien. S’assemblava una mica a una església amb una font al mig.Van decidir descansar una mica i van jugar a un joc de cartes que sempre portaven a sobre. De cop van veure una ombra i els tres es van espantar i es van abraçar, quan de cop la Violeta va cridar:

– Hi ha algú?- L’Antoine li va dir que no crides perquè tenia por, però de cop va aparèixer una dona forta i alta i els hi va dir:

-Veniu, veniu segui-me us ensenyaré els passadissos secrets!!!- Els tres amics es van quedar perplexos.

-Quins passadissos secrets?-va xiuxiuejar l’Antoine.

Van seguir a la dona entre túnels van passar per molts llocs grisos foscos i que feien por. Fins que van veure una porta molt llunyana. Però darrere la porta no hi van trobar res especial només van veure més túnels grisos i foscos. Després de caminar un quart d’hora van arribar al vestíbul una sala prou amplia amb unes butaques vermelles i còmodes van seure per descansar. Aleshores va sortir moltíssima gent d’amagatalls i van cridar tot junts:

-Sorpresa!!!!!-com avui era l’aniversari de la Clàudia li havien preparat un joc que acabava a la seva festa sorpresa. Ni l’Antoine ni la Violeta ho sabien per ells també havia sigut una sorpresa ! Aquell dia s’ho van passar molt bé.

Desde aquell dia sempre quedaven a la sala amb la font. Li van posar nom es deia la Sala de Vidre perquè semblava feta de vidre.

Van passar molt temps de la seva infància a la sala de vidre, els seus fills també,els nets igual i així consecutivament   encara ara hi ha gent que ara està parlant en aquella sala de vidre.

 

Pols d’estrella. (Joana R).

 

 

La ciutat fantasma

En un tranquil dia passejant per la tarda tres adolescents, que es deien Maria, Marco i Manuel, estaven en un bosc.

Marco va dir s’ esta fent bé de nit, millor tornem a casa. Maria va assentir, però Manuel es va dar comte de que s’havien perdut. Quan el grup va intentar d’ anar per un camí, en comptes d’ arribar a la seva ciutat, van acabar en un altre totalment deshabitada. Van decidir explorar el lloc i van veurà coses anormals: En la majoria de les cases hi ha portes caigudes, també cristalls de finestres trencats i cotxes danyats

-Que estrany, aquí abans sempre hi ha hagut gent va dir Manuel. Maria va dir,  millor ens anem d’ aquí. Però el grup va escoltar un soroll i després del no-rees  apareixen un munt d’ulls de diferents colors. Vermells, blancs, taronges, blaus etc.

Fossin el que fossin, aquelles criatures van acorralar al grup. Però els van poder escapar passant entre dos de las criatures.

Metres corrien, Maria va dir.

-Doncs aquesta ciutat si que està habitada, Marco va respondre, de persones no però de aquestes criatures… El grup va entrar en una casa amb la porta en el seu lloc, i la van tancar amb taulers de fusta caiguts.

Van anar al segon pis, i es van amagar darrere d’un llit, quan ja pensaven que estaven segurs, van aparèixer davant d’ells uns ulls blaus.

Els nois va esquivar l’atac de la criatura i van fugir, però com la casa era molt fosca, Manuel es va xocar amb una paret, que tenia i ha trobat un interruptor.

Quan la llum es va encendre han flipat quan va veure que aquella criatura era un humà, que d’alguna manera s’ha tornat agressiva i violenta i sostenia un basto. Quan el grup anava a escapar del lloc, van veure que la porta estava igual, Marco va a dir: A lo millor la persona ja estava aquí quan vam entrar. El grup es va amagar dintre d’un hospital. I van veure una cosa molt estranya, en una habitació havia un flascó amb un líquid verd. Al flascó havia una etiqueta que posava: ¡atenció! No beure d’aquesta substancia. El grup te ara una teoria de que aquesta substancia transforma les persones en agressives i violentes.

Abans de que els nois poguessin dir alguna cosa mes, van escoltar un crit,

-¿que ha sigut això? Va dir Manuel, van anar al segon pis i van veure dos persones infectades.

Els tres van fugir i van acabar en una habitació, els infectats els van acorralar. Un tenia una espècie d’espasa i la altra una destral, maria crida per aquí, i es van tirar per un forat i van tornat al primer pis.

Van sortir espantats del hospital, corrent es van dirigir al bosc, van anar per el camí que havien arribat. Per sort van arribar a la seva ciutat. El grup es va separar dient-se adéu i sense parlar del que ha passat.

Quan cada un d’ ells va arribar a la seva casa, els pares va dir -fill, ¿perquè has tardat tant d’arribar a casa, on t’ havies ficat? I cada un dels adolescent va contestar, ¡ si te lo dic no em creuràs!.

Pseudònim: Azprofd (Alessandro P.)

El Rubí Vermell

 

 

Hi havia  una vegada una nena que es deia Amelia I  tenia 10 anys.

Vivia a Germania. A l’ Amelia li agradava llegir i els animals i a la Breve, una princesa amb  la ànima  lliure i guerrera com l’ Amelia, també.

L’ Amelia tenía  els  cavells llargs,  rossos i ondulats  i mai els tenia recollits  sempre sueltos.

Tenia  els ulls verds i marrons clar,els seus llavis eren fins com un fil i sempre portava un collaret amb un robí vermell que li havien  regalat els seus pares .

A l’ Amelia no li agradaven les princeses ,els vestits, les faldilles ni coses per l’estil.

Quan el seu país va entrar amb guerra ella no sabía el motiu.

Habíen vingut per el seu collaret,però ella no ho sabia.

Quan  ja feia  uns mesos que el seu país estava en guerra. un dia van entrar a la casa de la Amelia,

per sort a ella no se li veia el collaret. Van registrar tot:Va, desfer els llits,van desmontar el sofà ,van trencar els plats, van treure la roba dels armaris.

Van ser dies de molta por i angoixa, feia una setmana que la Amelia no sortia de casa perquè tenia por, la

seva mare li va dir que anés a llegir una estona al ria rol. Llavors va anar al ria rol  a llegir una estona ,llavors va  vindre en Pol el millor amic de la Amelia, portava un llibre a la mà, es va seure al seu costat

Una estona més tard l’ Amelia i el Pol es van aixecar i és cadascun se’n van anar  per la seva banda del carre.

Al dia següent el Pol i l’ Amelia van anar a fer un vol su van passar molt bé: habían rigut,fer carreras,saltar, imitar a gent…

Però  quan van vindre els pares de la Amelia i els del Pol,  tota la felicitat que  tenen va desaparèixer els seus pares estaven molt preocupats

els eren atacats per què encara estaven en guerra tenen que anar a casa per  agafar:menjar,aigua,roba,mantes…

Quan la Amelia  i  els seus pares va  arribar al refugi no va veure el Pol ni els pares del Pol.

Estava molt preocupada per ell, no podia deixar de pensar en ell,

alla sabia que hi havia 13 refugis més pero seguia preocupada.

Llavors va aparèixer en Pol quan la Amelia va veure el Pol tota la preocupació  va desaparèixer.

Va anar corrent a donar- li una abraçada molt forta.

Li va dir que estava molt preocupada per ell, el Pol va somriure i la va abraçar.

El refugi no era molt bonic però estaven protegits i això és el que compta, su passavan

molt bé el Pol i la Amelia feina de totes: jugaven, corrien ,feien bromes, feien curses…

Un dia l’ Amelia i el Pol van sortir del  refugi, quan van sortir no hi havia ningú.

 

A.C (Amanda C.)

LA FUENTE DE LA INMORTALIDAD

 

Había una vez un niña que se llamaba Paula, Paula era una niña de 13 años.

-Hoy es 24 de enero mi cumpleaños, os presentaré un poco a mi familia.

tengo dos hermanos,Spencer es el mayor tiene 18 años y siempre está con el móvil y es un mandón.

Pau es el más pequeños de los 3 es un bromista y un poquito pesadito.

Mi madre se llama Maria y tiene 34 años es muy trabajadora y responsable y cocina muy bien .

Mi padre se llama Evan tiene 37 años  es muy divertido y no cocina muy bien que digamos.

Como sabeis hoy es mi cupleaños, cumplo 14 años

mamá ha preparado una tarta magnifica, papa a preparado unos bollitos de crema pero por si acaso no los pruebo para no intoxicarme, no era broma, pero por si acaso dejo que lo pruebe otro porque no estoy 100%

seguro.

- foto – Spencer deja un rato el móvil y ven hacerte una con tu hermana.

- ¿Para que?

-Tu ven, solo un momento.

-Eso Spencer solo en momento

-Pero que sea rápido, estoy en una partida on line con mis amigos.

- ¿Y tu otro hermano?

-Esta preparando una broma.

-¿A quien?

-Al tío Jeff supongo.

Todo iba genial pero lo que no sabían es que un mal se aproximaba,

un mal tan grande tan grande que no podían pararlo, de pronto entró en la fiesta un hombre muy extraño y con una voz maligna dijo…

- ¿Esta es la fiesta de Pula Park?

-¿Si por?  mmm… ¿Te conocemos?

-Digamos que soy un viejo  amigo, si tu eres Paula Park tu padre es el sr.Park. Verdad.

- Eeeee… Si…

-Por cierto feliz cupleaños.

-Gra-gracias mmm… Oye Spencer.

-Spencer.

-¡SPENCER!

-Paula no grites.

-Lo siento.

-Ja, ja, ja, ja, ja.

- As echo eso aposta ¿ verdad ?

-Claro que si.

-Grrr… Me puedes escuchar un momento.

-Pero rápido.

- ¿No sospechas de ese señor?

-Mmmm….  No para nada.

-Pero….

-Calla que estoy jugando.

- Tendré que investigar por mi propia  cuenta.

-¡ La hora de los regalos ! Vamos Paula.

- Ahora voy.

- No ven ahora .

-Vale.

 

Cuando terminó la hora de los regalos el extraño señor lo dio un regalo

bastante misterioso y de pronto el padre de Paula rápidamente cuando lo vio el hombre sonrió y  el padre  dijo….

-¡ No lo abras y sal corriendo de aquí !

Pero cuando dijo eso el señor lo abrió por ella antes de nada,

se abrió un portal y absorbió a todos y cuando el portal se los tragó sin dejar ningún rastro y él señor sonrió.

-¿Dónde estamos?

-¿Todos estáis bien?

-Yo si.

-Y yo.

-Yo también.

-¿Spencer y tu?

-Aaaaaa!!!!!

-¿Spencer que pasa?

-Mi mi mi…..

-¿¡Que pasa !?

-¡¡¡¡¡¡Mi móvil se a roto!!!!!!

-Va, da igual es solo su móvil

-¡Como que da igual estaba en una partida muy importante!

- No puedo creerlo todos estamos aquí seguramente en el 5t pino y te preocupas por tu móvil y una misera partida.

 

Todos estaban en una dimensión muy extraña no sabían por dónde salir y tampoco de dónde entraron, de pronto encontraron una nota en el suelo la leyeron y ponía….

Si queréis salir tendréis que encontrar una fuente de oro, tendréis que pasar un laberinto de enigmas y antes de la fuente de oro derrotar el el golem y al que la protege la fuente de oro.

Después de leer esa nota toda la familia se fue a buscar el laberinto,

después de caminar todo el rato, encontraron el laberinto de enigmas observaron un poco el laberinto y se dieron cuenta que era inmenso.

La familia se quedó alucinada con lo inmenso que era el laberinto les costó casi 1 día superarlo, y después de mucho tiempo llegaron al golem lo superan con dificultad y cuando fue derrotado les dieron recompensas la recompensa eran habilidades.

La de Paula era la velocidad, la del padre era la fuerza, la de la madre era la inteligencia, la de Pau era la de volar y la de Spencer era la telequinesis.

todos juntos fueron hasta la fuente y no encontraron nadie protegiéndola.

-Pero si no hay nadie.

-Da igual cojemos le agua de la fuente i lla.

-Antes de eso…. ¿Papa quien era ese señor ?

-Era un viejo amigo.

-Eeeee…. Si eso ya me lo dijo.

-El antes era mi mejor amigo pero por una cosa que yo hice mal el se enfureció y me dijo que nunca me lo perdonaría.

-Jo papa que mal.

-Y todavía esta enfa….

-Veo que habéis vencido al golem.

-Déjalo Nick estás enfadado conmigo deja a mi familia, ahora tendremos que ir a por ti y derrotarte.

-¿Qué villano se llama Nick?

-Bueno creo que es hora de luchar.

-No hace falta podéis coger el agua.

-Enserio podemos coger.

-La cojo yo vale.

-Creo que hay trampa.

-Que dices no hay trampa.

 

Spencer cogió un poco de agua y todo se empezó a derrumbar,

el señor abrió un portal y se fue a la tierra toda la familia logró pasar pero paula

se resbaló y cayó al suelo y el recipiente del agua también Spencer fue a recogerlo pero vio a paula y la ayudó el señor digo rápidamente que el agua te hace inmortal Spencer no sabía que coger y de pronto el portal se estaba cerrando dejó el agua y paso con su hermana a la tierra por el portal y cuando estaba apunto de cerrarse el se veía que dentro del portal todo se derrumbaba

y Paula empuja al señor dentro del portal hasta el dia de hoy Paula y su familia no volvieron a ver al señor.

 

 

CARLOS MENDOZA

C.M

 

EL camperol I el  drac

 

Fa molt  temps hi havia un camperol que vivía en una casa petita I es deia Perssi.

Un día el campesí va anar al bosc a buscar llenya, en un arbre va veure  un cartell que posava que hi havia un drac en el reine, també deia que el drac estava atacan al castell i  que qui el trobes guanyaria 1.000 monedas d’or, el campesí el volia caça  per guanya les monedas. Va anar a parla amb el rei, quan el campesí va arribar al castell el Perssi li va dir.

– Senyor és veritat que qui caçi al drac guanya 1.000 monedes d’or?

El rei li va dir:

– Si, talleu-li el cap i els diners seran vostres.

Llavors el Perssi se’n va anar a casa i es va passar tota la nit fent un mapa. Al dia següent el camperol va acabar el mapa I  llavors va anar al viatge. A la primera cova no va trobar res, a la següent tampoc no hi havia res. Es va fer de nit i va tornar a casa.

Al dia següent va anar a un altre cova però en  Perssi va trobar una armadura. Es va espantar molt, va mira darrere seu i va veure un  drac.Va agafar la seva espasa i el seu escut i el va  atacar. El drac no li volia atacar, el Perssi es va extrañar, llavors va parar d’ atacar. Va veure que el drac tenia un fill I a el Perssi li va fer llàstima. El drac no volia atacar  a un drac pare.En  Perssi va anar al castell del  rei per dir- li que no  caçaria al drac I  després d’uns minuts el camperol va arribar al castell li va dir al rei que no caçin al drac el rei li va dir no volia el cap del drac.

li va dir que no pero no volia quan vaig anar a casa no podia dormir.

Al dia següent Pressi no podia permetre que matessin al drac i al fill i va anar a salvar al drac .Quan va arribar estaven apuntant al drac. En Perssi va dir:- pareu, no dispareu el drac!!ell  és bo, no vol matar a ningú. Els caçados el van creure I després va aparèixer el rei i va dir :-què feu aquí parats. Dispareu-li !!

-No !!!-van dir als caçadors.

El rei va agafar una escupeta i va disparar. En Perssi es va posar en mig li va donar la vala. Llavors el drac va agafar al rei i li va enviar molt lluny .Els caçadors van anar corrent al metge I després d’uns dies Perssi es va posar bo, va anar a visita el drac que  li va donar les gràcies. Sabía que no había guanyat les monedes d’or però havia fet un nou amic.

JM (Jonathan M).

 

 

EL LLANGARDAIX DEL PARK GÜELL

 

 

 

Hi havia una vegada, un petit poble a prop de Barcelona on tots vivien en tranquil·litat, inclòs l’alcalde i la seva dona.

El dia de la festa major del poble, quan tots els habitants estaven al carrer ballant i cantant, va aparèixer un drac I tots van començar a correr menys una persona que es va amagar a sota d’un banc. El drac el va veure i se’l va dur.

Cada setmana el drac tornava al poble per dur-se a una altra persona.

La gent del poble estava molt nerviosa i espantada i demanava a l’alcalde que fes alguna cosa per ajudar a la població.

Un dia l’alcalde va proposar que a qui capturés al drac li regalaria un luxós viatge pel Carib per visitar l’illa on neixen les roses més boniques del món.

Tothom tenia molta por perquè el drac era molt gran I ningú volia ser capturat i per això ningú es presentava voluntari.

Al cap d’un mes, una noia molt valenta li va dir a l’alcalde que ella aniria voluntàriament però l’alcalde li va dir que no perquè era una noia de la qual es reia tothom i no creia que ho aconseguiria.

El drac va tornar i va capturar al fill del banquer, que era el nebot del alcalde. Aquest es va posar molt trist i com ningú volia capturar el drac va anar corrent a buscar a la noia perquè era l’única que s’havia presentat voluntària.

L’alcalde li va dir – Pots anar a capturar al drac?

La noia li va dir que si.

Aquell matí la novia va preparar la seva armadura, l’escut i l’espasa i va sortir molt d’hora a buscar el drac. El va trobar a la seva cova.

Va veure que el drac era el llangardaix del Park Güell que s’havia escapat.

La noia va capturar al llangardaix donant-li una poció màgica que el va convertir en pedra i va rescatar al fill del banquer.

Més tard va portar el llangardaix al Park Güell i li va dir a l’Antoni Gaudí que el posés en un lloc bonic perquè pogués veure-ho tota la gent.

Després va dur al fill del banquer amb el seu pare.

La parella, després de l’aventura que van viure, va començar una amistad molt gran i el luxós viatge que va oferir l’alcalde ho van fer junts al Carib per poder veure aquestes meravelloses roses i poder portar alguna a Barcelona.

 

Pseudònim:Erad

Éric.B.

 

L’HURACÀ

 

Hi havia una vegada,una noia que es deia Blanca que tenia 10 anys i vivia en una casa que estava sota d’una muntanya que era molt gran.Un dia va passar que un huracà va destruir tota la seva casa,llavors va estar viatjant fins arribar a la casa d’una amiga seva.Quan va arribar va trucar a la porta i li va explicar tot el que va passar amb l’huracà i li va deixar quedarse a la seva casa,després van menjar i se’n van anar a dormir. Quan ya va passar un mes  van tornar a la casa que estava destrossada pero el que  havia passat es que al camió de la paperera es va emportar tota la casa destrossada i la noia es va posar a plorar.Quan va deixar de plorar va veure que del cel queien flos llavors va passar que les flos feien forma de fletxa i va pensar que era un avís i les va seguir fins que va veure un altre persona amb les fustes fent se una balla per la seva casa.La Blanca mirant el senyo  es va anar corrents a una muntanya, quan va arribar a dalt de la muntanya no podia veure res perquè no se’n recordava que la muntanya era més alta que els núvols,es va seure al terra i va esperar a que els núvols se’n vagin i així pugui  baixar de la muntanya.Van passar vint minuts i els núvols no s’havien anat mentres va escoltar com la seva amiga li cridava i la Blanca li deia que estava a dalt de la muntanya pero el problema era que no es veian per els núvols.Quan van passar deu minuts va començar a ploure i va començar a buscar una cova per no mullar se.Va veure que  a la cova hi havia menjar va entrar i va començar a menjar, quan va deixar de menjar es va quedar dormida,al dia següent es va despertar i va sortir de la cova ,quan va sortir va veure que els núvols ya no estaven va començar a baixar de la muntanya pero va passar que un os li estava seguint  i va començar a corre fins que va arribar a baix de la muntanya i va agafar a la seva amiga e van seguir corrent perque l’os seguia  seguint les a les dos fins que una fletxa de fusta se li va clavar a l’esquena de l’os i va caure al terra  i la Blanca i la seva amiga van parar de corre ivan mirar a l’os i darrere d’ellas hi havia  un senyor amb una armadura de pur metall i a l’esquena un arc amb fletxes la Blanca va preguntar li qui era i el senyor va dir -em dic Jordi-va dir la amiga de la Blanca li va agrair d’aberlis salvat de l’os.El jordi els i va preguntar on vivien i la Blanca li diu que l’huracà  que havia passat fa un mes li havia destrossat tota la casa i la amiga li diu que la seva casa esta a new york i tindrien que viatjar dos setmanes el Jordi lis diu que poden passar  la nit a la seva casa. Quan van arribar a la casa del Jordi van menjar i van anar a dormir,quan es van aixecar van esmorzar i van sortir a fora i van veure que ceien flos, van anar fins on estaven totes les flos  i va passar un torrent de ven i les flos van començar a fer una forma  de casa.I en un cartell   deia que tenia que bufar les flos,van bufar les flos i de repent les flos es van convertir en una casa.I la Blanca la seva amiga i el Jordi van entrar i van quedar flipant. Llavors tots es van ficar contents la Blanca va tenir casa un altre cop el jordi se’n va anar a la seva casa i la amiga de la blanca va  tornar a new york.

 

Valentica C

Pseudònim V.C

 

 

 

Notícies d’ última hora

Un dia podiem sortir al carrer i el dia després el govern diu que ens hem de quedar en casa, voleu que us espliqui com tot va passar?

Tot comença amb un xino que es menja un pangoli cru, i el pangoli porta una malaltia que als pangolins no els afecta però a nosaltres si que ens afecta.Una malaltia desconeguda fins ara.Com que  és una malaltia nova se li ha de posar un nom: SARS-COV-2. Nom comú COVID-19 de la família del CORONAVIRUS.

Després la malaltia s’ encomana en molts països fins arribar a Italia i d’ Italia a Barcelona i quan comencen a haver-hi molts casos han de tancar totes les escoles i el govern diu que ja no podem sortir al carrer.Jo mirant per la finestra què puc fer, veient que els gossos poden sortir?Primer als supermercats s’ agafava molt el paper del labavo. Després els aperitius i després la farina per fer galetes pastissos ,etc…..Ara portem més d’ un mes confinats la veritat es que no s’ està tan  malament.

D’ aquí poc deixaran sortir al carrer als nens/es. Probablement molts doctors, quan tot acabi, hauran d’anar al psicòleg.

Ancara estem confinats a casa, pero això és tot el que us puc dir per ara.

M.W (Maia W.)

EL PEIXET QUE VOLIA VOLAR

 

Hi havia una vegada, un peix que vivia amb els seus pares a dins del mar, era molt feliç amb els seus amics peixos i tortugues. Però quan ell anava a dormir, somiava que quan fos gran volaria com les gavines, però quan recordava que era un peix normal com els altres que no podia volar es posava molt trist. Quan veia a altres peixos que si podien volar sentia una gran esperança d’aconseguir-ho alguna vegada. El seu nom era Dauradet i era bastant popular, perquè tenia alguna cosa que els altres no tenien, que era molt brillant. Era tan brillant que quan un tauró el molestava, aquest marxava perquè li feian mal el ulls de la lluentor que desprenia. Això no li molestava al seus amics perquè hi estaven acostumats. Una vegada Dauradet i els seus amics van anar a fer un volt i van decidir menjar un gelat, se’ls hi va fer de nit i de sobte van veure unes ombres llunyanes i eren…. TRES TAURONS molt enfadats!!!!!. Van intentar escapar perquè com era de nit la seva lluentor no funcionava amb els taurons, van nedar tant com van poder però els taurons eren més ràpids, van lluitar:3 peixos i 2 tortugues versus 3 taurons!!! Qui guanyaria?… Doncs, cap d’ells va guanyar, perquè van parlar i finalment es van fer tots amics. Dauradet els hi va demanar als taurons si el podien ajudar a complir el seu somni de volar.

– Siiiiiiiii, van dir tots.

Van buscar un lloc ben alt, però no el van trobar.Sort que hi havia un tauró que conexia un inventor que estava fabricant un coet I  van anar a veure’l per si el tenia acabat i si podia pujar amb ell en Dauradet.L’inventor li va dir que si que el tenia acabat i que i  tant que podria anar amb ell.

Al dia següent van quedar tots on estava el coet i tots els amics d’en Dauaradet estaven molt contents, Dauradet estava una mica nerviós perquè finalment cumpliria el seu somni. L’inventor i Dauradet  van pujar al coet i va començar el  compte enrere 5…..4….3….2….1…..Es va sentir una gran explosió i el cohet va començar a enlairar-se.Quan van haver sortit del mar Dauradet va començar a plorar perquè finalment va complir el seu somni de volar, amb l’ajuda de tots els seus amics.

 

Pseudònim: Bobby royale.

Marc Pérez.

 

 

 

EN JORDI

 

Hi havia una vegada un nen que li feien bulling i aquell pobre nen ho passava fatal.El nen es deia Jordi i tenia 11 anys. Tenia un germà gran de 16 anys que anava  a l ‘institut.

A en Jordi no li deixaven jugar a futbol  perquè deien que era molt dolent .Llavors a la hora del pati s’asseia a un banc ell solet i trist a llegir un còmic .

Un dia en Jaume (un dels que li feia bulling ) li va treure el còmic de les mans i li va trencar.En Jordi estava molt enfadat perqu aquell còmic li havia regalat el seu pare .Llavors en Jordi li va donar una empenta a en Jaume i en Jaume tot enfadat li va donar una bofetada.En Jordi, que estava molt decebut, va començar a plorar.

En Joan ,l’Èric i en Miquel (uns amics d’en Jordi) es van enfadar i es  van començar a pegar amb en Jaume i amb els altres que també  li feien bulling a en Jordi.

Però en Jordi va deixar de plorar i els i va dir que tothom parés ,que era igual,que en tenia més.En aquell moment tothom mirava a en Jordi. Finalment, el van aplaudir tot i que l’havia  pegat i trencat el còmic a ell, en Jaume, li era igual.

I aquell nen es va convertir en un sant.Sant Jordi.

Pseudònim :Buja (Marçal G).

 

LA HISTORIA DE LES TRES GERMANES

Hi havia una vegada  3 germanes: la petitona es deia Rita, la mitjana es deia Lucia i la gran Paula, A les germanes els agradava  molt  llegir I per això  regalaven  a la gent  llibres i flors.  Però a la gent no els  agradaven els llibres ni les flors i le tres germanes, per això, es posaven  tristes.

Una nena va dit:

– Jo vull un llibre però soc al.lèrgica a les flos… i les tres  germanes estaven alegres un altre cop.

 

Una nit la Lucia (la mitjana) li diu a les altres 2 germanes:

-Ja no m’agrada llegir ,no sé per què, ja m’he cansat de llegir!

 

2 ANYS DESPRÉS….

Ja m’he fet gran i les tres germanes ja noels agradava  llegir i la Rita (la petita) va dir:

– Què fem, ara  amb els  llibres?

La Paula (la gran) va dir:

-llançar- los.

La Lucia (la mitjana) no estava dacord en  llençar els llibres i les 3 germanes s’estaven barallant i al final van dir:

– És millor que els guardem per llegir-los un altre cop que jo ja no em recordé de què van els històries.

Així que , al final ja estaven molt contentes i ja no estaven barallant-se I  van començar a llegir els llibres un altre cop.

        Margrethe P.

 

 

La

bandera

de

pantaló

 

Hi havia una vegada un nen que va arribar a casa i li va dir al seu pare , que quan anava per el carrer va trepitjar una tifa de gos.

-Ecs!!!!!!!!!!!!!!

Llavors va veure un bassal a un parc on no hi havia ningú.Es va treure la sabata i la va netejar amb l’aigua de la bassa.

Però va ser aquella sort de sempre, que va fer que caigués a la bassa.

Es va treure els pantalons i va fer com un helicopter.

-A donar voltes!!!!!!

Però el pantaló se li va escapar dels dits i va anar a parar a sobre d’una canya. La va arrencar i va anar cap a casa tot content.

El seu pare li va preguntar si havia passat vergonya  però el nen li va dir que fins i tot havia anat a un cinema!!!!!.   P.G-Pau Gargallo

LA  REVOLUCIÓ

 

Era l’any 2353 quan  van inventar una màquina que va revolucionar el món. Aquesta màquina increible es deia la velocimot 23.0 i podía generar el material que vulguis o crear nous materials.Però hi havia un problema. Era que per fer aquella màquina es necessitava 1 diamant gran de 50 mil·límetres i un ordinador potent. Per funcionar, necessitava carregar-se   durant 24 hores.

Un dia per la nit van entrar uns lladres i  van robar la velocimot 23.0 I  al dia següent se’n van adonar que la màquina no hi era. Ens van avisar per resoldre el cas.No es sabia per què la volien, però vam trobar una pista.Era un mapa on deia on estava el punt de trobada dels lladres i un número estrany. Havíem de córrer al punt de trobada abans que els lladres fessin el seu pla misteriós.

Vam fer les maletes i en marxa.I havia una cosa bona, era que el lladres no sabien que els perseguiem. Quan vam arribar ens vam adonar que havíem de  ser silenciosos perquè no ens descobrissin.El pla no era fàcil, si ens descobrien la pifiabem. La cosa més difícil era que havíem d’ entrar a la base sense que ens veiessin perquè hi havien guàrdies.El pla era disfrassar-nos de guardies I després fingir,  entrar i prendre la màquina. Després  anar-nos-en a trucar a la policía i posar-los al la presó.Ens havíem posat en marxa i vinga!

L’acció ja havia començat ja ens havíem disfressat i anàvem cap allà. Havíem de  fingir molt bé  per que no eren tontos.

Al cap de 30 minuts ja havíem arribat. Solsament havíem de  veure on estava la velocimot 23.0. Ens van preguntar quina era la contrasenya però per sort em vaig recordar d’aquell numero estrany  d’aquell paperet que vam trobar. Vam probar amb aquell número I la contrasenya era correcta.Sabíem que estaba ben vigilada I vam preguntar a un  guardia on estava la velocimot 23.0. Ell ens va dir que al soterrani 2 zona 4. Estava  clar que trigariem molt en trobar aquella zona però per sort ens van avisar per anar a vigilar-la.Ja ens ho havíem plantejat com fer-ho. Dos distreien als altres guàrdies i els altres 2 agafaven la máquina.El plantejament havía funcionat solsament havíem de tornar a la fàbrica. Ens havien recollit amb una furgoneta I mentrestant haviem trucat al la

policia. Mentre tornavem ens havíem  parat a menjar.Jo m’havia menjat una hamburguesa, estava molt bona i em vaig preguntar si la velocimot podria fabricar una hamburguesa com aquesta.

Havíem reprès el viatge i ja ens faltaven 3 quilòmetres. Quan vam arribar els hi vam dir als de la fàbrica que tinguessin més seguretat o es posessin guàrdies  i així va ser.

Ja havien posat els lladres a la presó i després cadascú  vam anar a   casa nostra. Ens sentiem tranquils amb la nostra família I alleujats perquè havíem resolt aquell cas.

I a partir d’aquell dia van  utilitzar la velocimot 23.0 per a una fàbrica de cotxes que va produir un material entre la fibra de carboni i l’ alumini.

 

Pseudònim: darki

Pau Mancini

 

ANÒNIM

 

Era un dia d’hivern, al vespre. En Nil Boira era un noiet de 16 anys d’ ulls verds, cabell bru, alt, atlètic i fort. Estava passejant pels carrers nevats quan una banda d’ abusadors li va tancar el pas.

– Eh tu!- van dir- Dona’ns tots els diners que tinguis.-

– No!- Va contestar ell, alçant els punys.

Però, de sobte,  va succeir una cosa molt estranya. El vent va parar. No se sentia res. Un calfred va recórrer l’esquena del Nil. A jutjar per les aparences ells també havien sentit el mateix. què estava passant? Aleshores va aparèixer……. o sempre havia estat allà. Era un home. Portava una màscara molt estranya. En veure’l, en Nil va experimentar un terror profund, tan profund que se li van congelar les entranyes. La única cosa que va poder dir va ser:

– Qui ets?

L’ home no va contestar, simplement va seguir mirant-los.

– Què passa amb tu, eh?- Va dir un dels abusadors.

L’ home, encara sense contestar, va apropar-se ràpidament i el va tocar. I sobtadament va desaparèixer. Tots van cridar molt i van començar a córrer. però  l’home es movia a la velocitat de la llum. Tots els abusadors van desaparèixer. L’ home va arraconar a en Nil contra la paret. Se li va acostar molt lentament, sabent que en Nil no tenia escapatòria.

Els seus ulls buits  es van trobar amb els d’en Nil. De sobte, en Nil va veure coses momentànies. Com una ràfega. Primer un circ, després un nen escrivint un diari, més tard una màscara a la vora d’un riu(curiosament s’assemblava molt a la que portava l’home), el mateix circ destruït, el nen desaparegut i una carta per a la policia:

“No busqueu, res no trobareu. Aquest circ ha estat destruït per venjança, cap rastre trobareu. Una venjança especial, una venjança infernal. Una venjança anònima.”

De sobte, tot es va fer fosc, en Nil queia…es va despertar a un hospital. En obrir els ulls va veure metges amunt i avall. Es va asseure al seu llit i va preguntar a una infermera si ja podia marxar.

– Espera’t un moment que agafem les teves coses.- Va dir ella.

Al cap de dos minuts la infermera va tornar amb la motxilla i la jaqueta d’en Nil.

– T’has donat un cop molt fort al cap- va explicar ella mentre li ficava unes venes al cap – els teus pares t’esperen a l’entrada.-

La mare d’en Nil era una dona alta, prima, d’ulls verds i cabell ros. El seu marit era alt, d’ulls blaus, rostre bondadós i una mica panxut.

– Nil!-va exclamar la seva mare en veure’l-pensàvem que… que….ai Nil!- va dir  aixafant al seu fill.

– Mama que m’ aixafes!- Es va queixar el noi.

La família va marxar a casa ignorant que  una fosca silueta els seguia.

-Mmmm! Què bo!- va exclamar en Nil al veure el sopar que els esperava a la taula. Era una pizza especial casera.

-Escolta Nil, segur que estàs bé?- va dir la seva mare en veure al seu fill tan callat. La veritat és que en Nil estava pensant en el home de la màscara. Què estava passant? tornaria a aparèixer l’home? Es passaria tota la vida esperant-lo? No, hauria d’ oblidar-lo o es tornaria un amargat.

Al dia següent, la desaparició dels abusadors es va notar. En Nil ja no tenia que preocupar-se per els abusadors ja que havien desaparegut. A l’institut s’estava més a gust ara. Però per altra banda era una senyal de que la trobada d’en Nil amb l’home havia estat real.

Un dia, quan baixava de l’escola, el vent li va portar un paperet de propaganda molt antic. Ficava “Circ anònim” i a sota un dibuixet de les dues típiques cares dels pallassos. Però en Nil es va donar compte d’una cosa: Era la mateixa màscara que portava l’home! En arribar a casa es va ficar directament a internet, i va buscar Circ Anònim, i ho va trobar. A l’article hi posava:

El circ anònim va ser el millor circ del món, l’entrada costava 200 pessetes! Els artistes sabien fer coses impressionants però li donaven tot el mèrit al director del circ el senyor Presto. “Ell és el que va fer que el circ tirés endavant” deien. Però poc després d’aquesta entrevista el circ va ser destruït misteriosament. El fill del director va desaparèixer poc abans de l’accident. Es creu que el seu pare el maltractava. El director Presto va morir a l’accident.

Al peu de la pàgina hi havia la foto del nen amb la màscara de l’home. Anava a clicar sobre la foto per saber més quan de sobte la pantalla se li va ficar negra amb un únic missatge:

Qui ets?

La ma d’en Nil va tremolar abans de contestar “Em dic Nil boira”.

Molt bé Nil, escolta’m bé. Has tingut algun enfrontament amb un home que portava una màscara estranya?

Com ho saps?” va escriure en Nil,  intrigat.

Nil, estàs en perill. Aquell home no és normal. No has de ser vist  si aprecies la teva vida. Però suposo que voldràs saber més de mi i del que t’estic parlant. Què et sembla si ens trobem al parc a les 6:30h?

Ok” va escriure en Nil. Aleshores la pantalla es va quedar en blanc. A les 6:30h d’aquell mateix dia en Nil es va dirigir cap al parc. Allà va esperar molt de temps fins que al final va pensar que aquella persona li havia gastat un broma molt pesada. Anava a tornar cap a casa quan una veu masculina va dir:

– Tu ets en Nil oi?-

En Nil es va girar d’un bot, i va veure un noi de la seva edat. Era alt, d’ulls blaus, cabell negre, fort, musculós i amb cara de preocupat.

– I bé, ets tu o no?- va dir.

– Si soc jo…-va contestar en Nil.

– Ok, vine amb mi.

Van creuar junts els carrers nevats fins arribar al que semblava una fàbrica oblidada.

– Escolta, segur que tindríem que estar aquí?- va preguntar en Nil.

– Tranquil, és la nostra guarida.- Va contestar ell.

La “nostra”? Va pensar en Nil.

– Nois, soc jo! porto a un nou.- Va dir ell.

De sobte les portes de la fabrica es van obrir i de dins van sortir uns nois també de la seva edat.

– Hola Jack- va dir el més alt- Esteu segurs de que no us han seguit?-

– Estem segurs- va dir solemnement ell- encara no ha tornat en Mike?-

– No, comença a preocupar-me- va dir el noi alt. En veure a en Nil va dir

– Com es diu el nou Jack?

– Es diu Nil, i va tenir un contacte directe amb Anònim.-

– Hola Nil- va dir allargant-li la ma.

En Nil se la va agafar i va preguntar:

– Qui es Anònim?-

– Anònim es l’home de la mascara.

Però de sobte va aparèixer un noi amb aspecte moribund i uns quants nois van córrer a socórrer-lo.

– Que ha passat Mike?- va dir el noi alt.

– M’ha descobert. Sap on estem. Se’ns a acabat el temps.- va dir abans de desmaiar-se.

Tothom es va quedar en silenci. Es van mirar uns a altres. Finalment en Jack va preguntar:

– Està tot preparat?-

Un altre noi va dir amb veu tremolosa.

– Si- va contestar.

– Bé, ell atacarà per la nit. Però nosaltres estarem preparats. El detindrem aquí i ara, o morirem en l’intent. Ho heu entès?!- va cridar en Jack.

– Si!!!-

– Doncs tothom a les seves posicions, que ja és de nit!-

Semblava com si es preparessin per a un combat real. Tot i que en Nil dubtava que hi hagués molta diferència. En Jack va dir a en Nil:

– Alguna vegada has lluitat?-

– Ehhh…no.-

– Doncs mira, és molt fàcil. Agafes aquest bastó i si veus a Anònim li trenques al cap, d’acord?-

Just en aquell moment  va començar una sensació molt coneguda. el vent va parar, tot es va quedar en silenci. Un calfred va recórrer l’esquena d’en Nil.  Ell va agafar més fort el bastó. Coneixia aquella sensació. Era la mateixa que va tenir el dia que va aparèixer ell. La única cosa que va sentir abans de la explosió va ser la veu d’en Jack que deia:

– Endavant nois!-

Llavors va venir l’ explosió i la gent va començar a desaparèixer i en Nil el va veure. Estava allà. Anònim. Els dos es van mirar a la cara. Però per molt aterrador que fos mirar a la cara a aquella cosa en Nil li va aguantar la mirada. Durant un fracció de segon li va semblar veure alguna cosa en els seus ulls . Però també es el que va tardar Anònim en arribar on ell estava. Just quant l’anava a fer desaparèixer una biga li va donar de costat i l’home va sortir propulsat contra la paret. El cop va derrocar la paret i Anònim va quedar sepultat amb 200 tones a sobre. En Jack li agitava el braç des de l’altre banda.

– Nil estàs bé?- va preguntar quant en Nil va arribar on ell estava.

– Si, gràcies a tu. Està mort?- va contestar ell.

– No, no crec. Ara anem-nos abans de que s’aixequi.-

Els dos nois van sortir corrents. I efectivament en Nil va veure a cua d’ull com Anònim s’aixecava i els dirigia una mirada furibunda. En jack i ell van arribar a un carreró sense sortida. quant es van girar ell ja estava allà. En Jack va cridar  i es va llançar contra ell. Tot va succeir com a càmera lenta. En Nil va veure com lentament Anònim colpejava a en Jack i aquest es quedava inconscient. Lentament es va girar i va quedar cara a en Nil. Aquest va sentir una ràbia enorme. Sentia com li pujava pel pit i arribava al cap. Va agafar un maó i se’l va tirar directament a la cara. Va ser com si tot el món estigués pendent del que passava. El maó va volar lentament  i va arribar al seu objectiu. La màscara d’Anònim es va partir en dos. L’home va deixa anar un crit horrible i lentament es va anar fent pols. En Nil va veure com finalment els trossos de la mascara queien al terra. Va agafar a en Jack i va a començar a caminar veient el sol sortir, sabent que tot havia acabat.

 

20 Anys després…

Era un dia d’estiu, quant l’ Oriol baixava de l’escola, es va fixar en un carrer que abans no estava allà. Al terra hi havia una màscara molt estranya. Ell la va recollir i se la va posar…ja tenia un nou nom: Anònim.

 

Anònim

Sam Abanses

 

 

SANT JORDI AL ORFANAT

 

Hi havia una vegada dos germans, la Marta i el Pol, estaven a un centre de acollida de Tarragona , tots dos tenien 10 anys, era dia 23 de Abril del 2020.

La Marta era alta media 1,45M era molt intel·ligent i era molt activa, el Pol era somiatiu  i vaiget, entre els dos formaven un gran equip. Cada 23 de Abril feien activitats del centre per celebrar Sant Jordi.la primera activitat era, els nens i nenes mes grans llegien un llibre als mes petits, la segona activitat era fer roses i la tercera era que els nens i les nenes de 9, 10, 11 anys feien una obra de teatre, aquell any anava del confinament amb Sant Jordi, sels hi va ocorre aquesta idea perquè la setmana passada va marxar. Quant van anar a assetjar tot va sortir molt bé però de repent va venir una nena que es deia Carmelita i era molt creguda que quan va arribar va dir “pareu soc jo la protagonista”, tots es van quedar amb silenci, però de repent la Marta va dir decor però nosaltres marxem perquè sempre fas el mateix. La Carmelita es va quedar boca badada mentre que la Marta el Pol i els altres van anar a menjar per descansar un rato. Quan van acavar i van anar a assetjar uns últims moments perquè ja s´estava fent tard fins que la Monica (una educadora) va venir i els i va dir comenceu siusplau, van començar i tot el rato va anar sobre rodes fins que al final tots van començar a aplaudí.

Quan la Marta va anar a dormir va trobar una rosa al seu llit, (ella sabia qui li avia posat)(li havia posat el seu germà.) ells dos eren “ungla i carn” s´ estimaven molt.

Vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conte ja sa fos.

 

BEATRIZ (AVRIL I).

 

PROSA

L’altre día vaig anar a Lanzelot.

Feia molta calor i per això em vaig comprar un gelat.

També vaig anar a visitar el meravellós museu d’Art de l’edat contemporània.

El museu, em va agradar  molt. Estava fet de pedra i després vaig jugar a futbol.

Hexabog (Xavi B).

 

 

Un drac a la ciutat de Bonavista

 

Un bon dia al poble de Bonavista va ha començar a desapareixa gent.Un dia el pages va veure el drac bevent aigua de la bassa i li va dir al rei.

Despres de saber la noticia del pages el rei preocupat parque cada dia anava desaparaixent gent del poble de Bonavistava. Anar pensant i pensant que podia fer i va pensar puc anar de poble en poble buscant a alguna persona que pugui vencer el drac el primer poble res, el segon tampoc, el tercer tampoc, el quant tampoc, el cinque tampoc, i va perdre l’energia el rei . Però va seguir buscant el sise si va trobar el homa mes fort del mon anomenat Sant Jordi cabalgant amb el seu caball blanc anomenat blanquet tant blanquet que sembla un floquet de neu. derapent la princesa va desapareixa i el Sant Jordi va dir el drac malait drac sempra molestant a la gent vine vine que et donare una lecio i sant jordi el va mata comletament va queda mort al terra i quan va caure va sona un soroi molt gran que va arriba al poble de bonavista que estaba sota les montanyes. El Sant jordi va llibara la princesa i es van casar. I la princesa li va dir moltes gracies i li va donar un peto.Despres van anar al castell,i allà es van casar.

 

Adrià R.

 

 

 

 

 

 

HISTÒRIES DE RIUS
Diuen que no tenim vida pròpia, diuen que només                         som masses d’aigua, diuen que no contem histories. Però s’equivoquen. Si que les contem i ben interessants.

Hola, el meu nom és Misissipí i visc a Estats Units. El meu cos esta força net gracies a que els humans no tiren molta brossa al meu costat, però a l’ estiu es banyen en mi i contaminen els meus òrgans (algues) i cèl·lules (peixos).
Quan jo  vaig nèixer, encara no hi havien humans, però un dia un gran meteorit va caure del cel acabant  amb tots els dinosaures i amb el meu veí, el riu de Santa Maria.

Van passar moltes coses en aquells millons d’anys, els humans van aparèixer, tots els continents és van separar, va començar la primera guerra mundial, després la segona i els rius ja no van ser tan importants per a  la vida dels humans. Però els humans que no tenen cura del medi ambient, poden fer molt mal als rius i al planeta.Fa un temps el meu amic Amazones em va enviar una carta que deia que la selva on vivia s’havia cremat per culpa dels humans i les seves cèl.lules (animals del riu) havien quedat molt afectades.

També em vaig enterar que l’altre dia a Egipte, on viu el meu amic Nil,hi  va haver una sequera i el Nil es va fer més petit, però segueix essent molt gran.
Un dia mentre el riu Ebre i jo escrivíem cartes per saber com estàvem, un grup d’humans em van construir una muralla que s’obria i és tancava a la que els humans denominen presa. Per mi és un tobogan.
Sembla que ens ho passem molt bé però a vegades veiem coses estranyes i espantoses. Un dia un pescador va sortir a pescar, i de sobte un peix molt bonic i daurat va sortir de les profunditatsi li va concedir un desig. El pescador, pensant quin desig  voldria que es fes realitat va mirar el seu vaixell i es va decidir que volia 1.000.000 de monedes d’or. El peix daurat i bonic que había sortit de les profunditats del riu li va concedir el desig. De sobte al voltant del seu petit vaixell van començar a ploure monedes d’or i no va parar fins que totes les monedes d’or van estar al seu costat. Ràpidament el pescador es va llençar a l’aigua per agafar totes les monedes d’or que s’havien caigut al riu. Sense fixar-se que el vaixell s’enfonsava pel pes de les monedes d’or. Quan el pescador va veure que el seu vaixell s’enfonsava va començar a agafar tot l’or i va intentar arribar a la superficie, però s’enfonsava pel pes de les monedes d’or. El pescador que no volia deixar les monedes d’or va desaparèixer en les profunditats del riu junt amb les mil monedes d’or.Després d’ haver llegit aquesta història, penseu que som simples masses d’aigua? penseu que no tenim vida? penseu que no contem històries?

GH(Gael Hutinel).

UN SANT JORDI  CONTAGIAT

Fa temps, en una ciutat llunyana els habitants que vivien es van començar a trobar malament per culpa d’un virus. En Sant Jordi era un d’ells i la gent no sabia com eliminar-lo. Tampoc sabien com havia aparegut. A la gent infectada els hi costava respirar i quasi no podien parlar perquè es quedaven sense aire. Fins i tot, hi havia gent que es moria.La dona d’en Sant Jordi es deia Corall i el seu amic, el Drac, es passaven molt de temps investigant. Hi havia grups de gent que investigaven. La Corall i el Drac en formaven un. Van recomanar que la gent que no estigués contagiada no sortís al carrer, només podien sortir els que investigaven i els que ajudaven a repartir el menjar. Van passar dies i dies i cada cop en Sant Jordi es trobava pitjor, la Corall i el Drac estaven tristos perquè no podien veure a en Sant Jordi, perquè si no els hi contagiaria el virus. Llavors un dia la Corall i el Drac van veure com s’apropava la Primavera i començaven a créixer roses, van pensar que podrien agafar una i regalar-se’la al Sant Jordi perquè es sentís millor mentre ells estaven investigant i ell estava sol. Al dia següent van agafar la rosa i li van deixar a la porta de l’habitació on estava en Sant Jordi, ja que no podien entrar a veure’l i a parlar amb ell, el van avisar de que quan ells se n’anessin, ell s’aixequés i agafés la rosa, així ho van fer. La Corall i el Drac van marxar  per poder seguir investigant. En Sant Jordi es va aixecar i va agafar la rosa. Quan en Sant Jordi va agafar la rosa, va tenir una sensació de que ja s’estava curant. Des d’aquell dia la Corall i el drac li portaven una rosa cada dia i el Sant Jordi cada cop es sentia millor. Després d’una setmana en Sant Jordi sentia que ja s’havia curat, llavors va avisar a la Corall i el Drac que ja s’havia curat i que ja estava bé. La Corall i el Drac no es creien que havien trobat la manera de controlar el virus, estaven molt feliços. Aleshores la gent que no tenia el virus regalaven roses als malats perquè es curessin. Tothom va agraïr molt a la Corall i el drac fins i tot van celebrar-ho fent una festa. Des d’aquell dia van trobar la manera de controlar aquell virus i li van plantar cara.                                   Pseudònim: La clau màgica

He pensat que podria  escriure una historia relacionada amb la situació que estem vivint ara i he aprofitat que ja que no celebrem la tradició de Sant Jordi, fer una historia relacionada amb les dues coses.

Espero que l’hàgiu gaudit i que us hagi agradat.

Ona  Ferrando.